27 de febrero de 2011

Un plan sencillo

Esta novela que acabo de leer, presenta un tema interesante, ¿quién no se ha planteado alguna vez, cómo reaccionaría al encontrarse una gran cantidad de dinero, sin dueño conocido y al alcance de solo alargar las manos? , pues de esto trata este libro, una relato que transcurre en la América profunda.


La primera mitad del libro me impresionó, es dónde se ‘cocina’ la dinámica de este grupo de cinco personas que saben sobre el dinero y todas las tensiones que este conocimiento les genera, es un análisis de moralidad psicológicamente apasionante y digno de pensar en ello detenidamente, sin embargo debo decir también que hay páginas que me resultaron demasiado descriptivas, sin avanzar en la trama, ni aportar datos relevantes, cual árbol de navidad con excesivos adornos, muy bonito, pero que da sensación de recargado.

A medida que iba avanzando en la lectura el temor de lo que va a suceder se me hacía evidente , porque sabía, que esto iba a terminar muy mal, pero no sabes cómo hasta que llegas al final.

En el último tercio empieza a ser una historia desequilibrada que finalmente pierde algo de su credibilidad.

El final es apropiadamente sombrío y fatalista, es posible que esperara un fin con rapidez y un giro inesperado, pero no, simplemente voy pasando páginas y en un momento dado, me encuentro con la tapa del libro.

No es un libro de intriga en el que la acción transcurre a gran velocidad creando un punto de tensión donde luego todo se resuelva en unos párrafos, es como un disco de 33 revoluciones, las páginas te llevan lenta e inexorables al suspense , presente y en abundancia. Un ejemplo de cómo nos puede corromper el dinero.

Opino que se trata de una buena novela, mejor que algunas que cubren las mesas de ciertos grandes almacenes, catalogadas como ‘best seller’s’.

Autor : Scott Smith  -- Edición de 1994


PELICULA


Cuatro años más tarde, en 1998 se estrenó una película basada en esta novela, bajo la dirección de Sam Raimi y guión del mismo autor, Scott B. Smith, no la comento dado que no la he visto, en lista de espera la tengo.

18 de febrero de 2011

TRUC

Hola,  em dic Truc i som un ca rater, al igual que el meu nom, sa meva vida ha canviat molt aquest darrers mesos, he passat d'estar lligat davall un tractor a viure alloure en es pati de sa foto.

Suposadament havien de portar-me habitualment de caça, però el meu antic amo estava molt ocupat i al final poques vegades sortiem.




Ara em porten de passeig sempre que poden, i fins i tot  he anat algunes vegades a córrer per la platja, escenari que desconeixia totalment.
Que bé m'ho passo !


Estic feliç amb els meus nous amos ,  no puc aturar-me de jugar i córrer
 
 



Si tot això no fos suficient per estar feliç, a més tinc  'companyia',  es diu Beltza una pastor belga, educada en el millor col·legi, que m'ensenya comportament i estic aprenent moltes coses. 


[ Feb-2011]

5 de febrero de 2011

Cal Senyor Ponsetí


La vivenda, que forma part de les escoles de Campos, (inaugurades al desembre de 1935),  era utilitzada anys enrere per el director del centre escolar i la seva família. Per mi és i serà sempre Cal senyor Pedro Ponsetí.

Mestre del estat i director de aquestes escoles, hi habitava juntament amb la seva esposa quan jo el vaig conèixer. No sé que ningú mai més i visques a aquesta casa, exceptuant a dia d'avui, que a vegades quant i pas i veig gent, un grapat, asseguts a la taula del menjador, a simple vista no em pareixen docents.

Envoltant la tardor de l’any 1963 fou quant vaig parlar amb ell per primer cop.

Pel mes de setembre començà un nou curs i jo anava a la classe de don Andreu (nicolavet). Per qualque motiu que desconec, quasi un mes més tard, el meu pare em digué que em tocava fer el ingrés, per començar el batxillerat.

Havia concertat una cita amb el senyor Ponsetí per què m’avalués i decidís si estava preparat per començar el curs de l’ingrés aquell mateix any o per el contrari ho deixéssim per el proper.

Així que una tarda ens presentarem el meu pare i jo a cal senyor Ponsetí. Record que em saludà amb un copet damunt el cap i em va fer passar al menjador de ca seva. Allà em digué que segués a la taula quadrada que hi havia al centre de la sala. Damunt hi penjava del cel ras una làmpara de braços de vidre color caramel•lo. Em donà un llibre nou i mes gran que els que jo emprava, em va dir que escrigués a un paper un quants paràgrafs de una determinada pàgina, un cop escrits em va fer llegir una part de una altra pàgina en veu alta.

Pocs instants desprès sentí com li deia a mon pare que podia començar l’ingrés la propera setmana, es girà cap a mi i me entregà el llibre que havia estat llegint, diguent-me que a partir d’ara i a diferencia del que succeïa els altres anteriors cursos aquest seria el meu únic llibre, ja que estava dividit en parts i contenia totes les matèries. Jo l’agafà i mirà la portada per primera vegada. Es deia ‘ APTO ‘ i el vaig conservà molts d’anys.

Aquesta fou doncs la primera i única vegada que vaig traspassar el llindar de la casa del senyor Ponsetí.

El primer dia de classe em sentí perdut però la seva manera de ensenyar i el records que d’ell guardo em quedaren dins la meva memòria, i a dia de avui, cada cop que hi pas per davant, em porta records llunyans

Tot el que succeí desprès ja es una altra historia…



La foto correspon a la dita vivenda, feta el 21 de setembre del 2010

Entradas más vistas

Licencia Creative Commons
REFERENCIAS Y LECTURAS por G.Garcias se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-Sin Derivadas 3.0 Unported.