Mostrando entradas con la etiqueta Records. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Records. Mostrar todas las entradas

10 de diciembre de 2011

Per primera vegada al cinema


Na Núria tenia dos anys i gairebé un mes, era un dijous de desembre de 2011 dia de la Inmaculada en què varem decidir que aquest dia seria per ella la seva primera visita a una sala gran de cinema.

A na Núria li encanta veure sèries per la tele tal com, "Bob Esponja", "Dora Exploradora" i altres, però no sabíem com seria la seva reacció en un cinema de pantalla gran i a les fosques. Com seria el resultat de l'experiència? s'espantaria, s'avorriria, es dormiria?, potser era massa joveneta encara?.

Pensant quina seria la pel·lícula adequada i sabent que li encanten els moixos (a casa en tenim dos) decidirem que "El gato con botas" seria una bona opció. La versió amb les veus d'Antonio Banderas i Salma Hayek.





Idó fet, ens encaminarem els seus pares i la seva germana Cristina cap a Cinesa, del centre d'oci Festival Park.

Abans d'entrar a la sala i havent arribat en temps ens passejarem per l'interior del cinema, mirant cartells de properes pel·lícules. Na Núria se sorprenia de veure tanta gent. A l'estona,  entrarem a la sala uns 10 minuts abans del començament, ens acomodarem i ella començà a mirar l'amplitud de la sala, i es va acomodar en una de les butaques ella sola, encara que la pel·lícula la va veure en els genolls de la seva mamà.


Na Núria amb la seva mamà
Es van apagar els llums i tota ella es va concentrar en el que succeïa en la gran pantalla, publicitat, tràilers de properes estrenes i els ulls ben oberts i la cara de sorpresa davant la màgia projectada enfront d'ella. És possible que hi hagi emocions que duren uns minuts, a na Núria penso que li va durar una hora, i potser li durará tota la seva vida.                                                                                                                                    
Així va discórrer tota la pel·lícula sense cap mostra de distracció ni avorriment, observant tot el que apareixia davant els seus ulls, gaudint, i noltros amb ella.

La seva germana Cristina encantada també i això que ella ja havia vist anteriorment la pel·lícula, rient, movent-se en la butaque, gesticulant, en fi... pobre del senyor que s'asseia al seu costat.

En quant a l'argument em va semblar un bonic conte que ensenya un gran missatge als nens, a apreciar l'amistat i el saber perdonar per sobre de l'avarícia i el rancor. Dubto que a Núria li arribara aquest missatge, però qui sap ?.

En sortir li van encantar les línies de llums que dibuixen el contorn dels esglaons en la foscor, assenyalant-les amb el dit i dient, ¡mira!  Crec que encertarem amb la pel·ícula i l'experiència va ser tot un èxit.

Jo no record com va ser la primera pel·lícula que vaig veure en un cinema, probablement va tenir lloc al cinema Modern o a sa Recreativa. Però ella quan algun dia pregunti, ¿mamà quan vaig ser al cinema per primera vegada i com va ser la pel.lícula que vaig veure ?, si tindrà resposta...


Trailer de la pel.lícula
Desembre - 2011

5 de febrero de 2011

Cal Senyor Ponsetí


La vivenda, que forma part de les escoles de Campos, (inaugurades al desembre de 1935),  era utilitzada anys enrere per el director del centre escolar i la seva família. Per mi és i serà sempre Cal senyor Pedro Ponsetí.

Mestre del estat i director de aquestes escoles, hi habitava juntament amb la seva esposa quan jo el vaig conèixer. No sé que ningú mai més i visques a aquesta casa, exceptuant a dia d'avui, que a vegades quant i pas i veig gent, un grapat, asseguts a la taula del menjador, a simple vista no em pareixen docents.

Envoltant la tardor de l’any 1963 fou quant vaig parlar amb ell per primer cop.

Pel mes de setembre començà un nou curs i jo anava a la classe de don Andreu (nicolavet). Per qualque motiu que desconec, quasi un mes més tard, el meu pare em digué que em tocava fer el ingrés, per començar el batxillerat.

Havia concertat una cita amb el senyor Ponsetí per què m’avalués i decidís si estava preparat per començar el curs de l’ingrés aquell mateix any o per el contrari ho deixéssim per el proper.

Així que una tarda ens presentarem el meu pare i jo a cal senyor Ponsetí. Record que em saludà amb un copet damunt el cap i em va fer passar al menjador de ca seva. Allà em digué que segués a la taula quadrada que hi havia al centre de la sala. Damunt hi penjava del cel ras una làmpara de braços de vidre color caramel•lo. Em donà un llibre nou i mes gran que els que jo emprava, em va dir que escrigués a un paper un quants paràgrafs de una determinada pàgina, un cop escrits em va fer llegir una part de una altra pàgina en veu alta.

Pocs instants desprès sentí com li deia a mon pare que podia començar l’ingrés la propera setmana, es girà cap a mi i me entregà el llibre que havia estat llegint, diguent-me que a partir d’ara i a diferencia del que succeïa els altres anteriors cursos aquest seria el meu únic llibre, ja que estava dividit en parts i contenia totes les matèries. Jo l’agafà i mirà la portada per primera vegada. Es deia ‘ APTO ‘ i el vaig conservà molts d’anys.

Aquesta fou doncs la primera i única vegada que vaig traspassar el llindar de la casa del senyor Ponsetí.

El primer dia de classe em sentí perdut però la seva manera de ensenyar i el records que d’ell guardo em quedaren dins la meva memòria, i a dia de avui, cada cop que hi pas per davant, em porta records llunyans

Tot el que succeí desprès ja es una altra historia…



La foto correspon a la dita vivenda, feta el 21 de setembre del 2010

Entradas más vistas

Licencia Creative Commons
REFERENCIAS Y LECTURAS por G.Garcias se encuentra bajo una Licencia Creative Commons Atribución-Sin Derivadas 3.0 Unported.